“Hem de tenir expectatives altes i bones amb l’alumnat”

Parlem amb Montserrat Milan, des de fa un any directora de l’Institut Pablo Ruiz Picasso, al districte de Nou Barris. El centre forma part del projecte de transformació educativa de la Zona Nord, un dels barris de més vulnerabilitat i complexitat educativa de la ciutat. Des de fa tres cursos, l’oferta pública del barri viu una transformació global que incorpora noves línies d’ESO a quatre instituts escola i, en el cas del Picasso, una nova oferta de formació professional. L’objectiu és reforçar la continuïtat entre la secundària i la postobligatòria i reduir l’abandonament escolar, a través del treball conjunt entre els quatre instituts escola de la zona i l’Institut Picasso, centre de referència amb batxillerat i FP.

La trajectòria educativa de Milan és tan singular com idònia per a la nova posició que ocupa. Va començar com a mestra de primària al mateix barri i, després de tretze anys, es va especialitzar en Formació i Orientació Laboral, fet que la va portar a la secundària i a l’FP. Posteriorment ha format part de l’equip directiu de l’Institut dels Aliments de Barcelona i ha treballat com a tècnica del Consorci d’Educació de Barcelona. Actualment és la maquinista que condueix la transformació del centre cap al futur institut ferroviari de la ciutat.

Com arribes a la direcció d’aquest centre en plena transformació?

M’hi incorporo el curs passat, en un mandat extraordinari de direcció. Jo, en aquell moment, treballava com a tècnica d’un centre de recursos al Consorci d’Educació de Barcelona i feia temps que tenia al cap tornar a una direcció; ja havia estat cap d’estudis en altres instituts.

Arribo, per tant, de fora del centre, i també de fora de la zona, a un projecte especialment complex. No era un institut nou que començava de zero, sinó un centre en plena transformació, en una zona de màxima complexitat, amb una història i una identitat molt fortes. Venia de la formació professional, però també soc mestra d’escola de formació i havia treballat precisament en aquesta zona. Crec que aquesta doble mirada —la de l’educació obligatòria i la de l’FP— encaixava bastant amb el repte que teníem al davant.

Quin és el context del centre i quin encàrrec se’t proposa?

El Picasso és una institució al barri. Té quaranta-cinc anys d’història i la transformació es va viure inicialment amb un cert sentiment de pèrdua, tant entre les famílies com el professorat: la sensació que allò que s’havia fet tota la vida desapareixia. Per això una de les primeres coses que vam entendre és que havíem d’explicar molt bé què veníem a fer.

Recordo que la primera reunió amb famílies va superar totes les expectatives: van venir unes 130 persones i vam haver d’habilitar la bibliotecaperquè no hi cabien. Hi havia incertesa, però també molta expectativa per saber què vindria després.

Per tant, arribem en aquest context. I l’encàrrec té molt a veure amb la transformació educativa de tota la Zona Nord. Els instituts escola fan una part important de la feina en l’etapa obligatòria i nosaltres hem de generar una expectativa positiva de continuïtat en els estudis postobligatoris. Històricament hi havia alumnes que acabaven l’ESO i no trobaven una continuïtat adequada. El nostre paper és ampliar les possibilitats: batxillerat, BatxPro i una oferta important de formació professional.

Això implica treballar molt amb els instituts escola del territori. Ja venen alumnes de segon i tercer d’ESO a fer tallers i activitats al centre, i volem coordinar-nos i fer més xarxa que permeti orientar millor l’alumnat a les opcions que oferim. La idea és que puguin imaginar itineraris diferents i puguin escollir entre una oferta de cicles formatius, diferents modalitats de batxillerat i un batxillerat orientat a cicles formatius.

Sou un centre en creixement. Quin és l’horitzó de l’oferta formativa del centre?

Ara mateix encara tenim una oferta petita, però l’horitzó és créixer progressivament, dins les possibilitat del creixement anual de l’oferta, fins a desplegar deu ensenyaments de formació professional: dos graus bàsics, tres graus mitjans, dos graus superiors, dos cursos d’especialització i un PFI de comerç. Tot plegat s’articularà al voltant de dos grans itineraris vinculats al sector ferroviari: un de més tecnològic i industrial i un altre de serveis i gestió.

A aquesta oferta s’hi suma el batxillerat. Ara tenim un primer i un segon, amb els itineraris humanístic i científic, i la previsió és incorporar-hi també el BatxPro.

I encara hi haurà una tercera pota, que desenvoluparem més endavant, vinculada als certificats professionals de l’àmbit laboral. Per tant, estem parlant d’un centre que encara és petit, però que anirà creixent progressivament. Quan tota l’oferta estigui desplegada, l’horitzó és arribar aproximadament als 600 o més alumnes.

Parlem del projecte d’FP. És realment singular l’oferta de l’àmbit ferroviari?

Claríssimament. El primer element singular és que serà l’institut ferroviari de Barcelona, amb una formació que no existia a la ciutat i que calia desplaçar-se a Vilanova i la Geltrú per fer-lo. Ara tot just oferim dos graus mitjans, i han tingut una resposta bestial: el primer dia es van esgotar les places!

Aquesta no és simplement una especialització que hàgim decidit nosaltres. El sector ferroviari és una aposta estratègica de país. En el context del traspàs de Rodalies a Catalunya, la Conselleria de Territori i la d’Educació i Formació Professional acorden que el país ha de disposar també dels professionals necessaris per assumir aquestes noves competències. Per tant, cal generar instruments de qualificació i formar tècnics propis. A nosaltres això ens dona molta consistència i perspectiva de futur.

A més, l’oferta tindrà una característica que ens diferencia d’altres centres ferroviaris. No tindrem només un itinerari tecnològic —manteniment de material rodant, electromecànica, telecomunicacions, automatització i robòtica—, sinó també un itinerari de serveis i gestió: administració, comerç, atenció al públic, logística i transport. El ferroviari no és només qui repara un tren. També necessita professionals que gestionin serveis, logística, seguretat, administració o atenció als usuaris. Per això volem una visió molt més àmplia del sector.

Amb la doble formació de batxillerat i FP, com combineu atractiu de ciutat i l’objectiu d’equitat i qualitat educativa per a l’alumnat del barri?

Aquí conviuen dues lògiques que hem de saber articular. Per una banda, l’oferta ferroviària és atractiva per a tota la ciutat i, fins i tot, més enllà. Ja tenim alumnes amb expedients molt alts i persones adultes que venen expressament a formar-se en aquest sector. I això és un estímul per al mateix alumnat del barri, ho veiem.

Però, al mateix temps, aquest projecte està situat a la Zona Nord per una raó. És una zona que pràcticament no tenia oferta de formació professional i volem que aquesta nova oportunitat tingui un retorn molt clar sobre el territori.

Ara bé, això no és automàtic. A l’FP s’accedeix per nota i les famílies estan molt acostumades a pensar que l’institut del barri és el lloc on aniran els seus fills. A la formació professional això canvia, el teu barri és tota la ciutat. Per tant, si volem que l’alumnat de la zona pugui accedir-hi, hem de treballar molt l’orientació des dels instituts escola, explicar com funciona l’accés i mantenir expectatives acadèmiques altes.

Per a nosaltres, l’equitat no és rebaixar l’exigència. És posar les condicions perquè aquests alumnes puguin arribar a la mateixa oferta i construir itineraris d’èxit.

Fas molt d’èmfasi en la part educativa, segurament per la teva experiència com a mestra: per què defenses que cal un projecte educatiu, no només professionalitzador?

Perquè nosaltres som educació. És evident que els professionals d’un centre com aquest han de tenir una qualificació tècnica molt alta. Necessitem especialistes en manteniment, automatització, electromecànica o administració ferroviària. Però, abans de ser tècnics, són docents.

La meitat de la nostra tasca amb l’alumnat és que les expectatives dels seus docents siguin altes i bones. Si les expectatives del professorat són baixes, l’alumne que té possibilitats de fracassar segur que fracassa. I això, en una zona com aquesta, és fonamental.

En projectes d’aquest perfil amb una inversió i transformació importants, hi ha una pulsió molt forta cap a la dimensió tècnica, laboral i de professionalització. Però nosaltres volem trobar un equilibri entre la funció professionalitzadora i la funció educadora.

Per exemple, per Sant Jordi tenim previstes unes jornades culturals sobre l’antiga Grècia i volem que l’alumnat ferroviari també hi participi. No volem tenir, per una banda, el batxillerat i, per l’altra, l’FP. Volem un únic projecte de centre.

A més, el món laboral demana cada vegada més competències personals i socials: saber treballar en equip, comunicar-se, adaptar-se, gestionar conflictes… Les soft skills són importants tant per aconseguir una feina com per mantenir-la. Per tant, formar bons professionals també vol dir formar persones. I això és educació.

Quin paper tindran empreses i operadors ferroviaris en la nova proposta formativa?

És un paper imprescindible. Amb Renfe, per exemple, ja existeix una taula permanent en què participen la Direcció General de Formació Professional, el Consorci d’Educació i la mateixa operadora.

Aquesta taula és molt important perquè en el sector ferroviari hi ha equipaments, materials i formacions que no pots anar a comprar simplement a un proveïdor. Moltes vegades només els tenen els operadors i cal vehicular la col·laboració institucionalment.

També estem construint relacions amb TMB, Ferrocarrils de la Generalitat, TRAM o Alstom. De fet, hem incorporat professorat que treballa simultàniament al sector ferroviari i al centre. Això ens aporta una connexió amb la realitat professional molt valuosa. I també mirem cap a la indústria auxiliar. Tenim molt a prop el polígon de Can Cuiàs, amb petites empreses de mecanització, electricitat o manteniment, que també poden ser espais de pràctiques i, en el futur, de feina per als alumnes del Grau de Manteniment de Material Ferroviari Rodant.

Com a centre en transformació, un dels reptes és la configuració i gestió del claustre. Com es construeix un claustre cohesionat en un context de canvi?

És un dels reptes més importants. Quan una oferta educativa desapareix progressivament i en neix una altra, les necessitats de professorat canvien. Hi ha especialitats que van perdent hores i d’altres que en guanyen, i això genera moviment de persones i certa percepció de provisionalitat. L’any passat van marxar dotze docents i aquest curs encara hi ha una part del claustre que no sap si podrà tenir continuïtat. I això dificulta fidelitzar els equips.

Però els alumnes els tenim ara. No podem esperar quatre anys que tot estigui estabilitzat. Treballem molt la cohesió del claustre. I, per això, hem volgut donar molt de pes als equips docents i al lideratge pedagògic distribuït.

Hem creat figures de coordinació de nivell que funcionen com a lideratges pedagògics intermedis. Volem equips docents amb més autonomia de decisió, perquè són els qui coneixen millor les necessitats reals de l’alumnat. Amb aquesta figura garantim que els objectius de centre i de projecte educatiu es comparteixin i que tot allò que es fa a l’aula tingui una coherència i una concreció amb aquesta expectativa d’èxit cap a l’alumnat. I, per últim, també estem incorporant suport específic per treballar la cohesió dels equips. En un centre de màxima complexitat el professorat necessita sentir-se segur, compartir criteris i saber que no afrontarà sol les situacions més complexes.

Tens bagatge en creació de centres. Quins són els reptes més grans en la transformació d’un centre?

Tots! [riu]

A veure, jo venia de l’experiència de participar en la creació de l’Institut dels Aliments de Barcelona com a cap d’estudis. I no és el mateix la creació d’un centre que un centre en transformació.

Transformar un centre que ja existeix és un repte diferent perquè té una història, unes famílies i un professorat. El procés de transformació comporta gestionar uns trànsits i una alta rotació en les plantilles. Després tenim un mínim de tres anys d’obres, tallers nous, equipaments molt específics i una estructura que ha d’anar creixent progressivament.

Quan vam arribar, l’equip directiu venia fonamentalment de l’FP i ens vam trobar amb les realitats d’un centre de secundària que no havíem gestionat: plans de xoc, beques de menjador, relació amb les famílies, situacions de vulnerabilitat social i moltíssimes necessitats vinculades al benestar emocional de l’alumnat.

Però també és veritat que les dificultats les anem superant. I no hi ha res més meravellós que entrar en una aula plena d’alumnes que han escollit ser allà i estan estudiant allò que volen. Això és el que realment compensa.

Què t’il·lusiona més del projecte?

Poder contribuir que la gent d’aquí miri el futur amb expectativa d’èxit, com qualsevol altre jove de la ciutat.

Això és el que més m’il·lusiona. Que un jove de la Zona Nord pugui dir: «Puc estudiar això, puc treballar aquí, puc anar allà…». Que pugui prendre decisions com qualsevol altre jove.

En aquests territoris els centres educatius són institucions molt importants. Hi ha alumnes que depenen molt del centre per sortir del barri, conèixer altres realitats o arribar a una empresa.

La formació professional pot obrir-los molt el món. Només el fet d’haver de fer pràctiques en empreses diferents ja els obliga a moure’s, relacionar-se amb altres persones i guanyar autonomia.

Per això, cada alumne que aconseguim que acabi és un petit èxit. I si després l’empresa el contracta, encara més!

Al final, el projecte tracta d’això, de generar oportunitats que abans no existien.

Com imagines el centre d’aquí a quatre anys?

No volem que el Picasso desaparegui. Sabem que per al barri és molt més que un nom.

Ara iniciarem un procés participatiu per decidir la nova denominació del centre. El Consell Escolar serà qui prendrà la decisió final, però volem escoltar el territori.

D’aquí a quatre anys imagino un centre molt diferent: amb l’oferta d’FP i batxillerat desplegada, nous tallers en funcionament, col·laboracions consolidades amb operadors i empreses i, probablement, entre 600 i 800 alumnes. M’agradaria que fos un centre molt dinàmic, on passessin coses i on el barri entrés i sortís. Jo només començaré aquest projecte, perquè em jubilaré d’aquí dos anys. Però crec sincerament que, quan estigui desplegat del tot, serà un projecte enorme per a la ciutat. I tot haurà valgut la pena.