Ja fa dos anys que el Consorci d’Educació de Barcelona compta amb un marc de protocols, recursos i serveis renovats per actuar i registrar les situacions de violència i convivència als centres educatius. Entre el conjunt de violències que poden afectar infants, adolescents i joves, les derivades d’agressions o abusos sexuals són particularment complexes per la seva sensibilitat i especificitat: 1 de cada 5 adults a Europa manifesta haver patit alguna forma de violència sexual abans dels 18 anys. Què n’hem de saber els professionals de l’educació? Què és i què no és violència sexual? Per què és rellevant actuar seguint el principi de “mínima intervenció”? I quins són els professionals capacitats per atendre i acompanyar-nos en aquestes situacions?
El benestar de l’alumnat és, d’un temps ençà, una de les prioritats del sistema educatiu. I les violències sexuals són cada vegada menys un tabú, alhora que els nous hàbits socials i culturals fan aflorar més situacions i noves casuístiques lligades, per exemple, a l’àmbit digital. Tot i la falta de registres històrics comparables, “no estem davant d’un creixement d’abusos sexuals a menors, sinó que més aviat ara posem més mirada a manifestacions que abans passaven desapercebudes”, explica Noemí Pereda, doctora i catedràtica de victimologia i directora del Grup de Recerca de Victimització Infantil i Adolescent (GReVIA) de la Universitat de Barcelona. “Mai els infants i adolescents havien estat tan protegits com ara i, com que també coneixen més els seus drets, revelen més allò que els passa”.
“Mai els infants i adolescents havien estat tan protegits com ara i, com que també coneixen més els seus drets, revelen més allò que els passa”.
Per tot plegat, recentment, s’han distribuït al conjunt de centres, públics i concertats, i als serveis educatius de la ciutat una col·lecció de materials de sensibilització sota el missatge central “Davant les violències sexuals, garantim un espai segur”. La campanya informativa tracta l’abordatge de les violències sexuals en infants, adolescents i joves, i arriba després d’unes jornades formatives sobre aquest tipus de violències que van tenir lloc el novembre passat i on van assistir gairebé 500 professionals de l’educació, majoritàriament direccions de centre i referents de Coeducació, Convivència i Benestar Emocional de l’alumnat (COCOBE). Properament, hi ha previstes dues sessions més amb els equips d’assessorament psicopedagògic (12 de març), per facilitar estratègies i eines d’acompanyament als centres educatius, i amb la inspecció d’Educació (9 de març), com a agents de supervisió i assessorament en la gestió de les situacions en què es produeix algun tipus de violència.
El cartell i fullet —en versió impresa i digital— que han arribat als centres orienten sobre com s’ha d’intervenir davant d’aquestes situacions, siguin situacions on l’agressor és un adult, com casos entre iguals. “L’objectiu no és traslladar més responsabilitat als professionals dels centres —especialment als equips directius, tutors i docents—, sinó orientar-los, oferir-los pautes clares i proporcionar-los una guia perquè se sentin acompanyats en aquest procés”, expliquen Maida Mazcuñán i Maribel Sala, tècniques referents en l’atenció de les violències als centres educatius del Consorci d’Educació. Una de les direccions assistents a les jornades, Clara Ochoa, directora de l’Escola Els Porxos (Sant Martí), valora “molt útil i necessària” la formació “perquè acota el rol que hem de fer”. I, afegeix, “parlar d’aquests temes no ens ha de crear pànic, però hem de saber que podem trobar-nos-hi i tenir més coneixement de com observar i actuar et treu pes i incerteses a l’hora d’afrontar aquestes situacions”.
“Hem de saber que podem trobar-nos-hi i tenir més coneixement de com observar i actuar et treu pes i incerteses”.
La campanya vol posar l’accent en la importància dels centres educatius a l’hora de conservar els llaços de confiança entre docents i alumnat. Aquest vincle, diuen, és la base no només d’un clima propici per a l’aprenentatge, sinó també perquè “la sensació d’estar en un entorn segur i acompanyat és el que, molt sovint, permet fer aflorar i detectar aquestes vivències”.
Serenitat i “mínima intervenció”, claus per garantir la màxima protecció
Fer front a una sospita o a una revelació d’abús és una situació extremadament delicada i, sovint, difícil d’interpretar, especialment quan es pot confondre amb conductes pròpies de l’etapa i el desenvolupament evolutius, com ara les interaccions d’exploració i descoberta entre iguals. Per aquest motiu, és imprescindible comptar sempre amb la intervenció d’equips professionals especialitzats, que puguin valorar cada situació amb el rigor, la prudència i la sensibilitat que es mereix.
Ara bé, les escoles i els instituts són espais de vincle i proximitat i, per tant, cal també preparar els professionals que dia a dia estan amb l’alumnat. Són qui millor poden identificar i alertar de possibles senyals de casos de violència sexual contra infants, adolescents i joves. O, fins i tot, ser receptors directes d’una revelació. En aquests casos, “és important que sàpiguen quin és el seu rol, perquè actuar segons el principi de mínima intervenció és clau per procurar una atenció amb totes les garanties”, puntualitzen Mazcuñán i Sala. I això té a veure amb evitar la revictimització de l’infant o adolescent, però també amb el risc d’arribar a corrompre el relat de la revelació i invalidar el procés d’investigació.
Els professionals que dia a dia estan amb l’alumnat han d’estar preparats: actuar segons el principi de mínima intervenció evita la revictimització de l’infant o adolescent o, fins i tot, corrompre el procés d’investigació.
Calma i serenitat són la consigna bàsica per escoltar, acompanyar i actuar adequadament. I, en tots els casos, comunicar-ho de bon inici als responsables del centre perquè duguin a terme les accions adients per traslladar-ho als equips especialitzats. “Els docents som observadors i intermediaris de la situació. Hem de ser molt curosos i fidels al que ens traslladi l’infant, i no ens toca a nosaltres interpretar-ho”, explica Clara Ochoa. “La formació —afegeix la directora d’escola— m’ha aportat un coneixement i una mirada per saber què és i què no és assetjament i violència sexual, però també per no actuar des del sentiment”.
Agrair la revelació en cas que n’hi hagi hagut, no interrogar i no qüestionar mai el relat que faci l’infant, l’adolescent o el jove són altres indicacions a tenir presents amb la mirada posada en el vincle de confiança i l’espai de seguretat que l’escola ha de garantir.
Properes passes: compartir la mirada amb els claustres i els agents
Ajudar a transferir aquest coneixement al conjunt de professionals dels centres és el propòsit dels materials de campanya. “Després de la jornada vam organitzar amb la COCOBE un claustre pedagògic on vam compartir la informació i els materials que vam rebre”, explica la directora de l’Escola Els Porxos, “però no és el mateix una jornada d’un matí amb una referent experta que una sessió de claustre”. De fet, alguns districtes com Sarrià-Sant Gervasi es plantegen organitzar unes jornades obertes a més agents: “És necessari arribar no només a tot l’equip educatiu dels centres, sinó també a les famílies, els pediatres i altres professionals de la salut i els serveis socials”, apunta Òscar Puigardeu, director de l’equip d’assessorament psicopedagògic (EAP) d’aquest districte. Pel responsable d’aquest servei educatiu, és necessari treballar en xarxa aquests abordatges i no viure-ho com una alarma. “No tot és abús ni agressió. Cal capacitar-nos i modelar les mirades de tothom per fer compatible aquesta vigilància amb l’exploració entre iguals pròpia del procés de desenvolupament i el descobriment del propi cos d’infants i adolescents”.
En aquest sentit, els seminaris de COCOBE que lideren els EAP a cada districte ja treballen en aquesta direcció. “Les jornades i els protocols en marxa ens donen l’enquadrament des d’on actuar, però els professionals especialitzats necessitem estudiar-ho cas a cas, perquè analitzar situacions reals ens ajuda a afinar criteris, indicadors o manifestacions on hem d’actuar”, explica Puigardeu. Per exemple, casos on hi ha camí per avançar “en la recerca i les eines de detecció, com també en l’atenció, són els que afecten l’alumnat amb necessitats educatives especials. Són els més vulnerables i complexos, sobretot si es tracta d’infants amb dificultats de comunicació i expressió”.
L’educació sexoafectiva és un terreny que també mereix més atenció i acompanyament educatiu.
Tampoc podem oblidar que, en aquest canvi social de posar més mirada en les manifestacions dels possibles abusos sexuals a infants i menors, l’educació sexoafectiva és un terreny que també mereix més atenció. “Les violències estan canviant, i els hàbits socials, també. Posar més la mirada en aspectes que abans no ens plantejàvem des de l’escola també vol dir treballar més la prevenció. Com a centre, ja feia temps que ens ho plantejàvem, i aquest curs hem organitzat, amb l’acompanyament del Centre de Recursos Pedagògics (CRP), un taller d’educació sexoafectiva”, explica la directora de centre Clara Ochoa.
La veu experta
Parlem amb Noemí Pereda, doctora i catedràtica de victimologia de la Universitat de Barcelona. Va ser l’encarregada de fer la ponència central de les jornades formatives de novembre i ha assessorat en el disseny dels materials informatius.
Què és i què no és violència sexual?
Pot manifestar-se de moltes maneres i no sempre la línia és clara perquè la majoria de situacions no són necessàriament extremes. En termes generals, parlem de violència sexual contra infants i adolescents quan algú exerceix una relació de domini sobre un menor de 16 anys amb càrrega eròtica o intenció sexual. L’agressor pot ser un adult, però també pot produir-se entre iguals, mitjançant la força, la manipulació, l’autoritat, el poder o el fet de tenir més experiència. Habitualment hi ha una asimetria d’edat entre agressor i víctima. Però en les edats que tractem, hem de ser prudents, perquè el joc exploratori forma part del procés de creixement en la infància i adolescència. Això vol dir que hi ha conductes que poden no constituir actes de violència si, per exemple, la conducta sexual passa entre infants de la mateixa edat i constitució, o és una conducta espontània i no planificada, no és freqüent o la conducta ha estat voluntària, no ha pertorbat i ha estat fàcil redirigir-la pels adults o tutors.
Quines son les violències sexuals més recurrents?
N’hi ha de molts tipus. Amb contacte i sense. En l’àmbit online i offline. Dins i fora l’entorn familiar o de coneguts propers… Durant l’adolescència, les formes de violència sexual més freqüents són la violència sexual electrònica i la violència sexual entre iguals, mentre que durant la infància, la forma més habitual és la violència sexual exercida per adults coneguts, que és residual en l’etapa adolescent.
A qui afecten les violències sexuals?
Les dades ens diuen que, en societats europees com la nostra, 1 de cada 5 adults manifesta haver patit algun tipus d’agressió sexual abans dels 18 anys. En una enquesta a nois i noies d’entre 14 i 17 anys de 70 centres educatius representatius de les comunitats autònomes de l’Estat espanyol, el 17,8% va reportar algun tipus de victimització sexual els últims 12 mesos. En el cas dels nois era d’un 11%, mentre que en les noies era d’un 24%. Així i tot, i per posar context, hem de tenir present que les violències sexuals no són les més freqüents en infants i joves, la violència emocional i les negligències emocionals pel fet de sentir-se sol, menjar sol, les absències parentals… són més freqüents i tenen un impacte en el desenvolupament.
Quins indicadors hauríem de tenir presents?
Els indicadors no són específics de l’abús sexual ni són, per si mateixos, concloents: canvis d’humor, tristesa, aïllament, regressions de desenvolupament com mullar el llit o vincular-se excessivament a adults de referència, o conductes sexualitzades com paraules que no toquen o imitar actes sexuals… Són indicadors que alguna cosa pot estar passant, però sempre posat en context i amb coneixement previ de l’infant o l’adolescent. Per això, davant d’una crida d’atenció o d’un canvi en les pautes relacionals o de comportament, caldrà sempre la valoració i exploració d’un equip especialitzat. És per això que no demanem als professionals d’escoles i instituts que estan dia a dia amb els infants que es posin a buscar proactivament senyals. El que hem de fer és incorporar aquesta mirada i estar atents i preparats per a una revelació o una sospita.
En termes de prevenció, quins són els reptes pendents?
L’educació afectivosexual és un gran repte pendent. No podem deixar els adolescents sols davant la sexualitat. L’accés que tenen a continguts a internet, les agressions en grup, el concepte de sugar dady… ens mostren que s’han blanquejat molts conceptes i conductes en el marc cultural dels adolescents i joves. Cal treballar el respecte, el consentiment…