“Si detectem més i millor, millorem en la planificació dels recursos i en l’atenció a les necessitats educatives específiques”

Al final del curs passat presentàvem en aquest mateix bloc la “Guia per a la detecció de les necessitats educatives de l’alumnat de 3 a 16 anys”, una eina que suposa un punt d’inflexió en el model de gestió i atenció a l’escola inclusiva. Reprenem aquest tema per endinsar-nos en la mirada dels agents clau en la posada en marxa del nou sistema: el paper dels serveis educatius en l’aplicació d’aquesta nova mirada.

Per a algú que encara no conegui la guia, què en destacaríeu? 

(Miquel) Des del meu punt de vista, el més destacable de la guia és que ens permet augmentar i afinar més en la detecció de les necessitats educatives específiques de l’alumnat, perquè proposa un canvi d’una mirada clínica a una de psicopedagògica. I això ho canvia tot: en la mesura que detectem més i millor, podem millorar també la planificació i assignació dels recursos i, per tant, també l’atenció educativa a les necessitats detectades. 

(Maria Àngels) Exacte. Jo destacaria també que la guia parla de detecció i parla de valoració. Tot i que estan relacionades, són coses una mica diferents. La millora en la detecció, que permet planificar millor, té a veure amb tot un treball que hi ha hagut per consensuar un llenguatge comú i uns criteris d’avaluació compartits. I aquesta mirada també s’aplica en la valoració i l’assessorament, fet que permet que l’alumnat sigui valorat de la mateixa manera per tots els equips professionals de la ciutat. I això també és un punt important.

Dieu que hem passat d’una mirada clínica a una de psicopedagògica. Què vol dir això exactament?

(M) Vol dir que no és el mateix parlar de diagnòstic clínic que de detecció de necessitats educatives. I no és només una qüestió de llenguatge. Té a veure també en la perspectiva des de la qual observem què li passa a l’infant. 

El que passa és que la resposta educativa està allunyada de les lògiques de la mirada clínica. D’alguna manera, metges i psicopedagogs mirem coses diferents. Per exemple, l’espectre autista és un diagnòstic clínic que en realitat pot referir-se a realitats molt diverses, no només en grau, sinó també en la tipologia de necessitat educativa. I la clínica no entra en el terreny educatiu. La mirada psicopedagògica, per contra, sí que ens aporta la informació de quines necessitats educatives té aquell infant o alumnat, independentment de l’entitat clínica que s’hagi diagnosticat des de l’àmbit sanitari.

(MA) I no és només la perspectiva o la mirada, sinó que també és una qüestió de l’abast de la mirada. Simplificant, la mirada clínica es fixa en els dèficits de l’alumne perquè es basa en paràmetres psicomètrics i en proves a l’infant. I ho fa de manera aïllada. La mirada psicopedagògica, en canvi, és una mirada no només en clau personal, sinó també social. 

Em podries explicar què significa aquesta “mirada social”?

(MA) Per determinar les necessitats educatives, nosaltres observem l’infant en el context de la seva família, del seu entorn d’aula, com es relaciona… És a dir, tenim en compte la interacció, els moments o els espais on es desenvolupa, entre altres factors. I això vol dir parlar també de les fortaleses i les capacitats de l’infant, i no només dels dèficits, cosa que suposa obrir el marc d’expectatives, la motivació i la personalització de l’acompanyament. I orientar-nos cap a una experiència d’èxit del procés educatiu de les necessitats especials que, durant, molt temps han estat estigmatitzades.

Si ara tenim un marc comú, quina era la realitat fins ara?

(MA) Abans de la guia, com que no hi havia unes pautes clarament establertes, hi havia diversitat de metodologies i criteris. Per què? Perquè el diagnòstic clínic és insuficient per escolaritzar un infant i cal la valoració dels professionals psicopedagogs. I en aquest espai hi havia diversitat de criteris. El que hem fet ara és consensuar i compartir uns criteris de valoració, una feina que ha estat resultat d’un procés de treball i reflexió en què hem participat molts professionals i molt diversos. El model resultant que proposa la guia té un sentit perquè s’orienta a les necessitats, a la resposta educativa i a la planificació educativa.

La guia, que estableix un model amb 10 àmbits de necessitats educatives específiques i 5 nivells d’intensitat, és en el fons un punt de partida. Ara toca aplicar-la. Què s’ha previst? 

(M) La guia és més que un model. També és una caixa d’eines i recursos. S’ha fet molt d’esforç de concreció per ajudar i, precisament, guiar. A banda del model més conceptual, la guia també aporta eines i propostes pràctiques perquè els professionals que hem de valorar, orientar i assessorar ho fem alineats i de la mateixa manera. 

Podeu posar algun exemple?

(MA) Per exemple, es tenen molt en compte eines i recursos per com fer l’observació, com estructurar una entrevista, el tipus d’orientacions… La guia fa un esforç per tenir en compte qui l’ha d’aplicar, sigui un professional psicopedagog, el docent, el tutor, etc.

Ja que parlem sobre qui ha d’aplicar aquest nou model, qui ha de conèixer aquesta guia? A qui implica? 

(MA) De fet, a tota la comunitat educativa. Perquè l’acompanyament a les necessitats educatives ens al·ludeix a totes i tots. És un procés col·laboratiu i compartit, i això també volem traslladar-ho a la guia. 

L’aprenentatge és resultat de la interacció: aprenem de manera social i col·lectiva. Per tant, en la valoració, en l’assessorament i en l’acompanyament a les necessitats educatives també hi ha de ser-hi tothom: l’alumnat, la família, els docents i altres professionals educatius de centre com els orientadors, els MESI (mestres especialistes de suport a la inclusió), els diversos serveis educatius especialitzats, etc.

Com s’està arribant a tots aquests agents? Com ho esteu treballant?

(M) Els professionals que donem suport als centres, és a dir, els EAP i els diversos serveis educatius específics (CREDA, CREDV, SEEM, CREAC i CRETDIC), hem estat treballant els últims mesos internament cada equip, però també amb sessions de treball conjuntes: hem compartit la mirada i experiències i ens hem donat l’oportunitat de veure altres maneres de treballar.

I quins són els següents passos?

(MA) Continuar aquesta tasca i compartir aquesta mirada, també, amb els centres i la comunitat educativa: els equips directius, els i les mestres especialistes de suport a la inclusió (MESI), les famílies… El següent estadi és començar a treballar un nivell de resposta educativa col·laborativa i compartida.

Quins reptes veieu en el desplegament del nou model?

(MA) En el terreny de la implementació, un repte és que tothom pugui aprofitar els recursos de l’educació inclusiva, és a dir, que l’assessorament i la resposta educativa mirin l’alumnat amb necessitats educatives i també el grup classe.

És a dir, com també es fa amb la valoració inicial de la necessitat educativa. 

(MA) Exacte. I un exemple podrien ser els suports que es tenen a les aules com els vetlladors o els educadors dels SIEI o AIS. Tenir aquests suports a l’aula és una oportunitat per introduir pràctiques que poden ser un aprenentatge per a la resta de l’equip docent a l’hora de gestionar situacions similars. Es tracta d’anar cap a entorns més inclusius, en benefici de tota la comunitat. Evidentment, són processos lents que cal treballar perquè suposen un canvi de concepció, de dinàmiques, de mirades…

Algun altre repte? Quan parlem de millora en la planificació, algú pot tenir l’expectativa que hi haurà més recursos. Això serà així?

(M) Crec que aquest és un punt que cal explicar bé, perquè seria una expectativa equivocada. Estem parlant d’optimitzar els recursos, l’assignació, la planificació… I això és un repte sistèmic molt important. Ara estem veient que el nou model facilita que augmentem la detecció. El repte serà garantir que l’alumnat té accés al recurs que necessita de manera equitativa a tota la ciutat. Però és un repte per al qual val la pena esforçar-nos i treballar! 

Per acabar, un missatge positiu per seguir avançant. Quins impactes heu vist en la feina feta fins ara?

(M) Fins ara, la feina feta ha ajudat molt a sensibilitzar i prendre consciència de la nova mirada. Entre els professionals, ens està ajudant molt a reflexionar sobre la nostra feina i a millorar-la. 

(MA) Ho comparteixo. Tots som diferents i podem abordar la pràctica de maneres molt diferents. El procés de treball ens ha fet aprendre els uns dels altres, també quan hi ha discrepància: l’educació és un art i no hi ha formes màgiques! Trobar formes col·laboratives ens ajuda a millorar i entendre la complexitat. La guia ens orienta en aquesta direcció.