“La complexitat no només és gestionar una aula diversa, sinó acompanyar-la a pensar, reflexionar i madurar”

L’Assumpta Marcé va ser durant divuit anys mestra de primària a l’Escola Barrufet del barri de Sants. Aquest curs s’ha jubilat després de quatre anys a la direcció del centre i d’un final d’etapa professional, com expressa ella, «de traca, però bonic». Hi hem conversat per conèixer la seva trajectòria i fer-nos algunes preguntes sobre l’educació actual i de futur.

Quin dia et vas jubilar?

Des de l’1 de setembre que estic jubilada. He fet números rodons perquè vaig començar a treballar l’1 de setembre de 1983, just fa quaranta anys.

I com estàs vivint aquest canvi d’etapa?

Doncs penso que bé, perquè és com un premi a tota una vida de treball. I estic molt agraïda perquè penso que és un privilegi viure en un país on la jubilació és possible. 

Sempre has estat mestra?

Sí, però he estat en diferents centres. Vaig començar en una escola religiosa, on tenia quaranta-un alumnes en una aula, tots nens. Era una altra època i una altra manera de treballar. Recordo que marxava cap a casa amb moltes coses al cap. Amb tants d’alumnes, a vegades em passava que no recordava si algú no havia vingut a classe aquell dia! Va ser un primer any molt intens, amb molta pressió, i em vaig adonar que no era el meu lloc. El curs següent vaig entrar a l’escola pública.

Són molts anys dedicats a l’educació. En quants centres has estat?

En uns cinc o sis centres, sempre a primària. Però on més anys he estat és a l’Escola Barrufet de Sants: gairebé la meitat de la meva carrera professional, divuit anys.

I com han estat tots aquests anys?

Doncs he fet de tutora, de cap d’estudis, de coordinadora…, i els últims quatre anys he estat directora de l’escola. Amb tot el que hem viscut aquests últims anys, puc dir que ha estat un final d’etapa a so de bombo i platerets: pandèmia, noves lleis… Però també ha estat molt agraït, perquè al nostre centre sempre hi ha hagut molta delegació i participació del claustre. Hem fet molt equip i tothom s’ha arremangat sempre molt. El curs passat, que ja va tornar la calma, vam poder fer un comiat com cal amb dues companyes més. Per això dic que ha estat un final d’etapa de traca, però bonic!

Imagino que ara ja n’estàs completament desvinculada?

En realitat no. No ha estat un adeu per sempre perquè hi vaig cada setmana a fer un taller de modelatge per a la comunitat de grans. I això em fa molt feliç perquè segueixo gaudint d’allò que m’agrada, ensenyar i compartir aprenentatges, però ara amb un ritme completament diferent. Seguir retrobant-me amb l’alumnat em rejoveneix.

Prenent perspectiva, com has vist canviar l’educació?

Doncs la societat és més complexa ara. L’Escola Barrufet va néixer com una cooperativa de famílies a la plaça de Sants, i més tard va passar a la xarxa pública. Sempre ha estat un centre molt volgut pel barri i ocupa, a més, un edifici emblemàtic com és el Vapor Vell. Però el barri ha canviat molt i el centre també: ara som dues línies i acollim molta diversitat, perquè és el que és el nostre barri.

Com has viscut aquest canvi a les aules?

És un canvi general de l’escola catalana. Ara és més complexa, diversa, inclusiva…, i la voluntat que ningú no es quedi enrere pot provocar tensions. Fa quaranta anys, tenir una classe amb quaranta infants disciplinats, amb un tipus d’ensenyament molt dirigit, era més fàcil, perquè també l’educació era diferent. Ara la complexitat no només és gestionar una aula diversa, sinó acompanyar aquesta diversitat a pensar, reflexionar, madurar… amb una mirada individualitzada. 

És un canvi de context social i de mirada educativa, no?

És clar, i també un canvi cultural. Les criatures, en general, estan sobreestimulades, amb poca capacitat d’esforç i de concentració… Costa més motivar-les i engrescar-les, que tinguin paciència i tolerància a l’error, i en el fons tot això és aprendre!

En aquest nou context, què destaques positivament?

Doncs destaco que els nens i nenes estan feliços d’anar a l’escola. Les coses no es fan malament. S’estan posant en marxa noves maneres d’aprendre, hi ha una clara intenció d’atendre l’alumnat més vulnerable amb més ajudes: la gratuïtat, la detecció i distribució… És cert que són processos lents, però a poc a poc es van notant. Per exemple, la matrícula viva és una mostra de com s’ha anat pacificant l’allau d’arribades i posant-hi ordre. 

Tota una vida laboral dedicada a l’educació segur que dona per a molts aprenentatges. Què en destacaries, de la teva trajectòria professional?

Personalment, he cregut molt en la formació constant, per la necessitat de renovar-se, de rebre estímuls i de millorar contínuament. I també he cregut, sobretot, en la relació amb les famílies. Pares i mares, tutors i mestres han d’anar a l’una, perquè educar no és una tasca fàcil. I això vol dir que, per construir una relació basada en la confiança, cal ser proper, tenir paciència, insistir… Aquesta relació ha anat canviant. Avui la figura del mestre no és igualment prestigiada per tothom. Abans hi havia molta més confiança, però és un camí sobre el qual cal seguir treballant i cal buscar la manera d’estar amb les famílies.

Quins creus que són els reptes principals que hauran d’afrontar els teus companys?

Doncs gairebé em sento alleujada de no haver de fer front a la gestió de mòbils i a la digitalització. S’hi ha de posar fre i, si cal, es prohibeixen i s’hi posen límits. Al nostre centre, consideràvem que a infantil no cal tocar cap pantalla ni ordinador. I a primària tampoc no es permetien mòbils. I tot funcionava molt bé.

Un altre tema que em preocupa és el català. Els últims deu anys ha disminuït molt. Abans dins l’aula sempre es parlava català, i ara això ja no passa entre companyes i companys. Les famílies ara no ho veuen important, i abans sí que hi tenien interès i feien un esforç. Crec que ens hem relaxat tots massa.

Ara que estem a les portes de Nadal, si poguessis demanar un desig per als teus companys i l’educació quin seria?

Doncs relax i tranquil·litat. Perquè quan vaig a l’escola a fer els tallers, m’adono del ritme que porten els meus companys i que portava jo l’any passat. I això també va per l’Administració: relax i tranquil·litat també vol dir no fer noves lleis ni canvis, perquè això també posa molta pressió i estrès als professionals. L’escola es mereix tenir temps per poder recuperar un treball més serè i conscient amb l’alumnat.