“En l’exercici de la docència és com em sento millor”

Marita Suñé va començar a exercir com a docent als 22 anys. Ha passat per la concertada i per la pública. A l’Institut Francisco de Goya va acabar assumint la direcció d’un centre que llavors feia pocs anys que estava en funcionament. Es pren la jubilació amb calma, tot i que el seu primer dilluns de jubilada ha estat frenètic.  

Avui és el primer dia que hauries hagut d’anar a treballar, però t’has quedat a casa. Com et sents?

Sí, és una sensació estranya. Em sento bé, la veritat. Tot aquest trimestre ha estat molt estrany, un compte enrere, però em sento molt bé.

Què has fet avui?

Croquetes. Aviat és el meu aniversari i tinc gent a casa, així que m’he dedicat a cuinar. També he sortit de casa per veure què passa un dilluns al matí, i he acabat de corregir una cosa que vull deixar a la meva substituta.

Un matí molt productiu.

Sí, tot i la jubilació, he fet feina!

Et volies jubilar?

En tenia moltes ganes. Quan vaig començar a veure que s’aprovava, vaig començar a comptar (jo soc de mates). No perquè no m’agradés la meva feina, que m’agradava molt, però tenia la sensació que ja no hi podia aportar res més.

Els professionals amb experiència com tu podeu aportar molt.

Sí, però volia acabar amb moltes ganes, amb bones sensacions. Jo feia la feina amb molt de gust i no volia que se’m fes feixuc.

Què vas estudiar?

Vaig fer la carrera de Matemàtiques, i quan vaig acabar, amb vint-i-dos anys, vaig anar a una concertada.

Tenies clar que et volies dedicar a la docència?

En absolut, vaig fer Matemàtiques perquè m’agradaven les matemàtiques. Llavors, l’any 1986, quan vaig acabar els estudis, hi havia tres opcions: la informàtica, que llavors es començava a desenvolupar; quedar-se a la universitat, o la docència a secundària. Jo, de matemàtiques, ja n’havia tingut prou. Així que entre la informàtica, que no em cridava l’atenció, i la docència, vaig triar la docència.

Fer de professora amb vint-i-dos anys no deu ser fàcil.

Amb cinquanta-nou anys ho feia molt millor, i és que a fer de professor, se n’aprèn. Aquell primer any va ser complicat. Posaré paraules de la meva mare: «No m’hauria pensat mai que donés tanta feina, això de fer de professora». I també és dur perquè en un primer moment no et sents segura, no fas la feina bé, i enfrontar-te a trenta nanos vint i tantes hores a la setmana és complicat.

Després vas anar a un centre públic.

Sí, al Joan Miró de Cornellà. Allà va ser diferent. Em vaig començar a trobar amb companys de Matemàtiques, que t’ajudaven, et donaven idees… Jo vaig substituir la Marta Berini, una gran experta en Didàctica de les Matemàtiques, que em va donar moltes idees i em va donar molt de suport. Va ser un moment amb molta implicació, moltes vagues, però ja no vaig trobar aquella solitud i vaig descobrir un món interessant, que és el que he viscut tots aquests anys.

Després vas anar al Salvador Seguí, i més tard al Goya, on vas ser directora. Què et va moure a agafar una direcció?

El fet que m’ho demanessin. Vaig pensar que ho havia de provar. Qui m’ho va demanar va ser l’antiga directora, la Maria Rosa Vergés, primera directora del Goya. Em va demanar de formar part del seu equip directiu com a cap d’estudis, i uns anys més tard en vaig assumir jo la direcció. Per a mi ha estat una persona que em va donar total confiança des del primer moment. Era un centre relativament nou, amb una línia amb la qual jo combregava.

Quina era aquesta línia?

Com que era un centre de nova creació, hi havia unes idees molt clares, sense inèrcies: la feina s’havia de fer en equip. La Maria Rosa va instaurar dues coses que són fonamentals: qualsevol docent del centre era tutor, i això feia que tothom s’hagués d’implicar en el centre; i l’altra idea era la de l’equip docent, és a dir, tothom està fent classes en el mateix curs. Aquestes dues idees fan que les coses rutllin d’una manera determinada, i són idees de la Maria Rosa, que jo vaig continuar. L’organització d’un centre ha de reflectir les prioritats que té, i en l’educació és obvi que l’important és el que es fa amb l’alumnat.

Què t’ha agradat més: gestionar un centre o gestionar una aula?

Claríssimament, la docència. És en l’exercici de la docència que em sento millor, molt més que gestionant un centre. És en el que m’he sentit més feliç.

Com et planteges la jubilació?

Amb dues premisses: deixar de tenir responsabilitats i obligacions, sense por d’avorrir-me. I tampoc no ho penso deixar de banda del tot: ja m’he compromès amb una companya del Goya a ajudar-la a polir les programacions. I intentaré fer un bon traspàs a la persona que em substituirà. D’altra banda, també em podré dedicar a activitats que m’agraden molt, com pintar i cuinar.