Per entendre la importància de repensar i actualitzar els espais interiors de l’alumnat de secundària, hem parlat amb Ana Mombiedro, arquitecta i docent especialitzada en neurociències amb anys d’experiència com a professora i també en el disseny d’espais educatius. Hem parlat amb ella per compartir la proposta de valor del disseny dels espais interiors on habiten els adolescents que ha treballat amb els equips del Consorci d’Educació de Barcelona i els professionals dels centres on s’han dut a terme els seus projectes.
Per què és important la renovació dels espais interiors en educació secundària?
Hi ha dos aspectes rellevants en relació amb els espais interiors juvenils. D’una banda que l’espai estigui desactualitzat no ajuda a les noves metodologies pedagògiques i provoca una desconnexió entre la identitat de l’adolescent i aquest espai. Pel que fa a les metodologies, cada cop es fan més treballs en grup, discussions i abordatge de noves competències, i els espais repensats permeten donar una resposta efectiva a les noves metodologies perquè esdevenen dinàmics. Quant als joves, en els darrers anys hem comprès amb més profunditat com funciona el cervell i el cos dels adolescents i sabem quins canvis en l’espai poden fer-los la vida més senzilla i més feliç. Parlem de treballar pel benestar integral del jove.
Hi ha diferències entre els alumnes de primària i els de secundària?
A primària ens interessa el confort fisiològic i ajudar a desenvolupar l’autonomia de la persona, mentre que a secundària hem de posar el focus en el benestar socioemocional i el cognitiu, perquè és quan els alumnes desenvolupen les habilitats emocionals i consoliden la personalitat. El procés de transformació més gran dels adolescents té a veure amb les bases de la seva personalitat i l’espai interior dels centres ha de respondre a aquest canvi. El jove necessita deixar una empremta de la seva personalitat en l’espai que habita, de manera que si permetem que els espais interiors donin resposta a aquesta necessitat, els joves se’ls faran seus i s’hi sentiran més còmodes.
Quins beneficis té renovar aquests espais?
A mesura que es vagin transformant els espais interiors, els joves seran protagonistes, se sentiran acceptats i cuidats per la societat i això pot fer que la seva evolució interna sigui més sòlida. Això també comporta una transformació en la relació alumne-professor, en la qual el docent es converteix en la persona de referència a qui acudir a la recerca no només de coneixement, sinó també de valors i de treball conjunt. Aquest canvi es dona quan desapareix la taula gran del mestre i el docent camina amb els alumnes: mou els mobles amb ells o els proposa opcions de disposició del mobiliari i els fa partícips a l’hora de decidir quina és la més adequada per abordar una determinada activitat.
“És molt útil tenir converses amb els alumnes, perquè són ells qui ens poden explicar problemàtiques que els usuaris adults no sabem identificar.”
Què cal tenir en compte per a un projecte de renovació pedagògica i comunitària dels espais interiors juvenils?
El primer que cal és centrar-se en l’usuari, i això vol dir entendre molt bé les característiques dels nostres habitants i les necessitats de la comunitat educativa. En aquest sentit, és molt útil tenir converses amb els alumnes, perquè són ells qui ens poden explicar problemàtiques que els adults no sabem identificar. D’altra banda, cal saber que en tots els processos de canvi hi ha detractors. El més important és que les transformacions que duem a terme estan basades en la recerca i en casos d’èxit en centres de referència que han demostrat l’eficàcia d’adaptar l’espai. No només pel confort, sinó també perquè donen resposta a les noves metodologies. Com a professora, has de poder fer una classe magistral, però també separar per grups per fer petites presentacions, organitzar l’espai per a un debat o una assemblea, etc. Hem de tenir espais dinàmics perquè la vida és dinàmica.
Quins condicionants s’han de tenir en compte al repensar aquests espais?
Un gran condicionant és que avui en dia tot canvia molt de pressa, però la transformació té lloc també en l’ús de l’espai. Cal temps, en part també perquè el benefici es dona a mig i llarg termini. D’altra banda, la complexitat en la transformació d’espais ve donada perquè cal parar atenció a molts factors: tenim alumnes amb necessitats especials, persones altament sensibles, necessitats d’accessibilitat, etc., de manera que no podrem abordar-ho tot. El que val per a tot no val per a res, i l’aula on vols fer absolutament de tot, no és realista. L’aprenentatge d’això és que cal ser capaç de seleccionar, com a docent, quins usos volem donar a cada espai i entendre que hi haurà llocs on la flexibilitat no serà possible i s’hi haurà de fer una activitat fixa. Però això també pot ser positiu.
Què t’agradaria destacar de l’experiència?
Destacaria sobretot l’impacte que tenen aquests processos de transformació en tota la comunitat educativa. Això no impacta només en els estudiants sinó també en els docents i, per extensió, en les famílies i habitualment d’una manera positiva. També he vist que haver transformat els centres educatius sol tenir un reflex positiu en la mateixa imatge que es trasllada del centre. Perquè, si es cuida l’educació, s’estan cuidant les persones que habiten els centres i aquest és un dels beneficis intangibles. D’entre els beneficis tangibles destacaria que hi ha molts estudis de recerca que parlen de la psicologia ambiental i de com l’espai té un impacte en el comportament de les persones. Quan un centre està net i ordenat, el comportament que podem esperar dels estudiants és positiu: cuidaran aquest espai, l’ordenaran i el netejaran.
“Avui en dia tot canvia molt de pressa, però la transformació té lloc també amb l’ús de l’espai. Per tant, cal temps, en part també perquè el benefici es dona a mitjà i llarg termini.”
Hi ha cap altre aprenentatge que voldries apuntar?
Un altre dels beneficis és una implicació més gran dels estudiants en el seu propi aprenentatge. Per exemple: quan traiem les pissarres de l’aula, les posem en un passadís i els ensenyem a fer-les servir des d’un ús pedagògic, els estudiants responen. Es tracta de fer una transformació cap a una comunitat en què l’aprenentatge surt de les aules i arriba fins a l’espai públic.
Com t’agradaria que fossin els centres educatius del futur?
Idealment haurien de ser microciutats autogestionades, on els mateixos estudiants poguessin fer-se càrrec del seu propi coneixement, amb taules, amb rúbriques i amb altres eines que ofereixin els docents. Amb això me n’estic anant a d’aquí a cinquanta anys.
D’on sorgeix aquesta visió?
Durant la pandèmia, quan totes les classes es feien en línia, jo era professora d’anglès i era a casa amb un nadó. Un dia vaig entrar amb retard a la classe que tenia amb un grup de segon d’ESO, i quan m’hi vaig connectar vaig trobar que s’havien inventat un bingo amb el vocabulari que havíem estat treballant. Ells sols estaven jugant i parlant en anglès. En aquell moment em vaig sorprendre molt, i és arran d’aquesta anècdota que vaig pensar que aquest ha de ser el futur: els centres com a espais on els estudiants, sobretot els de secundària, siguin responsables del seu propi aprenentatge. Així haurem arribat a una societat realment col·laborativa, que s’ajuda i que disposa de recursos.