“Els centres ja fan prevenció en salut mental cada dia, encara que de vegades no en siguin conscients.”

Després de gairebé quatre dècades dedicades al món de l’educació, i els deu últims anys a l’orientació psicopedagògica i a l’atenció en situacions d’alt impacte emocional, Juan Carlos Barroso es jubila a 60 anys. Psicòleg especialitzat en escolar, barceloní, pare de dos fills i amant del dibuix, l’aquarel·la i les caminades tranquil·les, ha estat una figura clau en el desenvolupament de les emergències psicosocials per a l’acompanyament als centres educatius de la ciutat en aquest tipus de situacions. Director de l’EAP de Nou Barris, coordinador del SE de Nou Barris i coordinador del grup d’emergències del Consorci, ha acompanyat escoles i instituts en els moments més difícils, sempre amb una mirada serena i pedagògica. Està convençut que un dels factors de protecció més importants que pot oferir l’escola o l’institut davant del risc autolític, que és el més recurrent, és acompanyar i escoltar els infants i joves perquè, diu, un dels factors de risc més gran és que se sentin sols. El preocupa, i molt, que el jovent copiï o reprodueixi accions i conductes de jovent d’altres països que veuen a les xarxes socials.

Juan Carlos, com arribes al món de les emergències psicosocials?

Una mica per necessitat i una mica per casualitat, ja que vaig haver d’acompanyar una escola arran de la mort d’un alumne i em vaig adonar que no tenia prou eines per fer-ho. Això em va portar l’any 2009 a fer una formació en emergències psicològiques al Col·legi de Psicologia de Catalunya i, més endavant, un màster en counseling i intervenció en dol i pèrdues de l’Institut IPIR. A partir d’aquí, el context ens va anar demanant cada cop més aquest tipus d’intervenció.

Com és el teu dia a dia professional?

Molt variat, però amb un tema recurrent: l’orientació en situacions de risc autolític, és a dir, ideacions, autolesió i temptatives. Atenc consultes telefòniques dels centres, assessoro equips directius i reflexionem conjuntament sobre les actuacions dutes a terme i si la Inspecció i l’EAP en tenen coneixement. Un dia complicat poden ser tres o quatre trucades al dia en període lectiu, però també n’hi ha, tot i que moltes menys, a l’estiu o en períodes no lectius.

Quin perfil ha de tenir un professional com tu?

És com tot: t’ha d’agradar i has de ser conscient que és una feina dura, però a la vegada és molt gratificant i agraïda quan veus que has ajudat equips directius, docents, famílies i alumnat en moments complicats.

Quins requisits són imprescindibles en una intervenció d’emergència?

Mostrar seguretat i calma és bàsic. En moments de gran impacte emocional, això és clau. I també intervenir com més aviat millor: l’atenció en el primer moment ajuda a prevenir que la simptomatologia empitjori.

Quan intervé l’EAP directament en un centre?

Si l’EAP va a un centre és perquè ens trobem davant d’una situació de gran impacte emocional: una mort sobtada d’un alumne o docent, un suïcidi, una situació de violència d’alt impacte… Jo m’incorporo per donar suport als referents d’emergències de l’EAP si la situació ho requereix. El que fem habitualment és assessorar els referents d’EAP del centre. Els centres saben molt bé què han de fer; però valoren molt positivament, sobretot en moments complicats —emocionalment parlant—, tenir algú expert que els doni seguretat i tranquil·litat.

Com veus l’evolució de les situacions de risc autolític en els darrers anys?

La naturalesa de les causes és similar, però han augmentat en nombre. El que ens arriba al telèfon d’urgències del Consorci d’Educació és la punta de l’iceberg, perquè, en la majoria dels casos, són els centres els que poden gestionar moltes de les situacions, ja que n’han viscut de similars amb anterioritat. El que sí que ha canviat en les situacions de risc autolític que detectem és l’edat dels o les protagonistes: abans parlàvem de nois i noies de 16 o 17 anys i ara, i ja abans de la pandèmia, vam començar a detectar casos a cinquè i sisè de primària. Ara, fins i tot,  en alguns infants de 6 o 7 anys apareixen idees relacionades amb no voler continuar vivint.

A què atribueixes aquest canvi?

A molts factors: accés precoç a continguts no adequats a través de les xarxes, ciberassetjament, una societat molt competitiva… L’alumnat accedeix a informació sense filtres sobre mètodes suïcides o ideals corporals, i no sempre tenen eines per gestionar-la.

Quin paper tenen les escoles en la prevenció?

Un paper fonamental. Arran de detectar el que comentava fa un moment, és a dir, que l’edat amb què el risc apareix havia baixat, el Consorci, abans de la pandèmia, va començar a organitzar xerrades als districtes per sensibilitzar la comunitat educativa —sobretot els equips directius i docents— de la necessitat de detectar els senyals d’alerta de manera precoç, d’aixecar la mà en cas de detectar-ne algun i de fomentar els factors de protecció.

En aquestes xerrades  vam intentar que els centres educatius s’adonessin que els factors de protecció sempre han estat presents, d’una manera o una altra, a les nostres escoles i instituts, són al seu ADN. I no només amb programes específics de prevenció, sinó amb tot el que fan cada dia: acollir el nou alumnat, recordar els canals de comunicació, fomentar el sentiment de pertinença. Tot això són factors de protecció que l’alumnat troba a l’escola i que són molt importants si tenim en compte que el factor de risc més gran és sentir-se sol i no sentir-se escoltat.

Se senten més sols ara que abans, els nanos?

Sí, se senten més sols i senten que ningú els escolta. Per això, el centre educatiu ha d’ajudar-los i, a banda d’oferir-los orientació acadèmica, els ha d’oferir també orientació vital, és a dir, els ha d’ajudar a tenir un projecte de vida. I per què? Doncs perquè la societat occidental actual és, segons els investigadors, egoista i molt competitiva, i, per tant, en aquest context, als infants i joves els costa trobar el seu lloc. Escoltar l’alumnat i que percebi que l’escoltem ajuda a reduir el risc autolític.

Encara és un tema tabú parlar de la mort i del suïcidi a l’escola?

Abans de la pandèmia, el tabú era molt gran. Ara se’n parla una mica més, però encara costa. I és clau parlar de la vida i també de la mort en el context escolar com un fet natural. Hem de prendre consciència que el que es treballa als centres eductius dins del marc del Projecte de convivència fomenta els factors de protecció (escoltar infants i joves, acollir-los, acompanyar-los,…).

Recordes la teva primera intervenció d’impacte?

Sí, abans del 2015. Una mort en l’àmbit familiar de gran impacte en una escola, i jo estava sol amb l’EAP del districte, el grup d’emergències encara no existia. Va ser el meu “bateig de foc”.

És una feina dura. Com t’ho fas per gestionar-la emocionalment?

Cal tenir estratègies. En el meu cas, desconnecto amb hobbies: dibuixar, pintar amb aquarel·la o llapis, caminar. Però, sobretot, com et deia al principi, t’ha d’agradar la feina. És dura, sí, però també molt agraïda: alumnes, famílies, docents i equips directius et fan sentir que el que fas té sentit.

Què trobaràs més a faltar quan et jubilis?

La relació amb els companys i companyes del meu EAP i del grup d’emergències. El treball en equip amb ells i elles ha estat essencial.

Amb què et quedes de tots aquests anys?

Amb la idea que els centres ja fan molta prevenció en salut mental, encara que de vegades no en siguin conscients. El que fan cada dia fomenta els factors de protecció. I això és una gran fortalesa del sistema que hem de valorar i protegir.

Ens recomanaries alguna lectura ara que s’acosta l’aturada lectiva de Nadal?

Doncs, en la línia que he parlat que els centres educatius han de ser espais que promoguin els factors de protecció de l’alumnat, recomano aquest: Resiliencia en la escuela de Han Henderson i Mike M. Milstein.

Gràcies, Juan Carlos, per la recomanació, per l’entrevista, per saber transmetre calma i seguretat en moments complicats i pel teu compromís amb l’educació! La teva trajectòria i el teu tarannà ens recorden que cuidar també és educar.

Et desitgem una nova etapa plena de camins tranquils i dibuixos; i amb la mateixa cura amb què has acompanyat, al llarg de tots aquests anys, equips directius, docents, famílies i alumnes.