“Acumular alumnes amb necessitats socioeconòmiques fa que no s’integrin en la societat, ja que ni els ensenyem models diferents ni afavorim l’equitat social”

La història de Nanda Botinas a la direcció de l’Escola Cal Maiol, del districte de Sants-Montjuïc, és qualsevol cosa menys convencional. Durant més d’un quart de segle, Botinas ha vist com l’escola passava d’encarar el tancament per manca d’alumnes a omplir tots els grups amb un alumnat quasi exclusivament nouvingut. En els últims cursos, les polítiques contra la segregació a les aules i la distribució dels alumnes de matrícula viva, l’esforç del professorat i la difusió de la tasca feta al barri han contribuït a equiparar la composició de l’alumnat amb la del barri i la de centres propers i han ajudat a simplificar la feina a les aules.

Quant temps fa que treballes al centre?
Fa 27 cursos. Vaig arribar amb un nomenament provisional per un any, ja que la idea que hi havia llavors era anar tancant grups. Al cap de poc temps va començar a arribar població immigrant al barri, i com que érem l’única escola que teníem vacants, vam anar omplint amb alumnes de matrícula viva i, en comptes de tancar, el Departament va veure que érem necessaris per atendre tot aquest alumnat que anava arribant. En aquella època vam arribar a tenir el 94% de famílies d’origen immigrant. En un principi vam lluitar molt per intentar revertir aquesta situació, perquè érem una escola marginada al barri. Vam fer molts tombs com a claustre i vam veure que el que havíem de fer era lluitar pel nostre alumnat i adaptar-nos per donar el millor servei possible. Per això l’any 2002 vam crear un pla estratègic i vam crear la primera aula d’acollida de Barcelona. Els nostres objectius sempre han sigut que l’alumnat conegués la llengua i la nostra cultura, se sentís estimat al seu nou país i que s’adaptés bé al centre i al seu nou barri per esdevenir ciutadans i ciutadanes sense rebutjat les seves arrels. Volem que se sentin integrats a la cultura del país d’acollida.

Com és un dia normal a la teva feina?
Com li passa a la majoria de direccions, molts cops et planteges fer una sèrie de coses i al final n’acabaves fent moltes de diferents i sobrevingudes perquè t’hi obliga el dia a dia. Algunes tasques que sí que tinc assegurades i fixes són estar a la porta per donar la benvinguda als alumnes, fet que ha estat un canvi positiu que vam haver d’introduir durant la pandèmia, a més de fer patis i docència a cicle superior. Faig classes de plàstica i com a professora de suport.

Què és el que més et motiva de la teva feina?
El contacte amb els nens i les nenes, veure’ls somriure o sentir parlar aquells que fa dos mesos que han arribat i que no els hi havies sentit dir res. Veure la seva evolució és molt agraït, com també ho és veure els antics alumnes de l’escola que estaven a gust aquí, que guarden un bon record del seu pas i, a vegades, ens venen a veure i ens fan una abraçada.

Quin impacte han tingut les polítiques de distribució de matrícula viva en el vostre centre?
Nosaltres, en aquest moment, no tenim places buides de preinscripció. Això s’ha donat per diferents motius. Ens hi ha ajudat molt el fet que es filtrés la matrícula viva, ja que, per exemple, en algun moment havíem arribat a tenir només dos alumnes que parlessin català. En aquests moments no és així, ara som una representació del que és el barri. Tenim alumnat nouvingut, però en la línia del que passa al barri.

El pla de xoc funciona?
És una de les coses que ens està ajudant, tot i que no l’única. Hi ha altres factors que han ajudat al canvi de població escolar, com ara que el barri conegui com treballem a l’escola gràcies als esforços que ha fet el professorat, cosa que ha fet que moltes famílies autòctones que viuen al barri ens hagin escollit en primer lloc.

Com és la relació amb les famílies dels alumnes?
Bona. Hi ha una relació cordial, tot i que, evidentment, no totes les decisions agraden a tothom. Ara hi ha famílies que col·laboren amb l’escola, i això també és un canvi respecte a quan teníem sobretot alumnat de fora. Llavors la implicació de les famílies solia ser bastant petita, sovint per una qüestió de prioritats, ja que, com que acabaven d’arribar, primer necessitaven cobrir les necessitats bàsiques abans de poder fer res més. Ara això ha canviat i tenim famílies que participen més en el dia a dia de l’escola.

Com ha afectat el canvi de perfil en la gestió de les activitats del centre?
Això també ha canviat, per exemple en relació amb l’AFA. Abans havíem d’anar al darrere de les famílies per buscar qui n’assumís la presidència, i ara pràcticament funciona sola i s’ofereixen moltes activitats, com ara casals d’estiu o de Setmana Santa. En l’àmbit organitzatiu també és més fàcil poder fer sortides, colònies… Abans ens havíem de moure per buscar beques, subvencions i recursos on fes falta i que ens permetessin fer activitats amb l’alumnat que ho necessitava i que teníem clar que n’havia de gaudir igual que la resta de nens i nenes. En aquests moments hi ha programes del Departament o Europeus que contemplen aquestes necessitats.

Què hi guanyem, com a comunitat educativa, amb les mesures de distribució equilibrada?
En primer lloc, no fer guetos. A més, crec que l’alumnat ha de compartir-ho tot amb gent diferent en tots els aspectes. Si volem una educació de qualitat per a tot l’alumnat, la massificació i l’acumulació d’alumnes amb necessitats socioeconòmiques impedeixen que aquestes criatures s’integrin a la societat, ja que no els estem ensenyant altres models a part del seu propi. I també a la inversa. Penso que conèixer la diversitat és molt positiu per a tothom. Nosaltres sempre dèiem que no érem un gueto, sinó que el gueto eren els altres, que eren tots iguals.

Recordes alguna acècdota relacionada amb l’alumnat i que et sorprengués?
Una cosa que em va sobtar molt quan vaig arribar aquí va ser que una criatura dibuixés la Caputxeta Vermella negra i amb els cabells rinxolats. Era la seva realitat, evidentment, i així la va dibuixar. És el mateix que passava quan demanaves un llapis de color de carn i te’n donaven un de marró.