“A vegades creiem que no serem capaços de fer segons què, però amb predisposició ens en sortim”

Encarna León s’ha jubilat als 65 anys després d’una llarga carrera dedicada a l’educació. És llicenciada en psicologia i ha passat per diferents EAPs i 3 centres educatius. Tot i que es va quedar “en xoc” un cop jubilada, tenia ganes de començar aquesta nova etapa, que es presenta plena d’activitat.

Volies jubilar-te?

Sí, pensa que jo m’he jubilat amb 65 anys..

Sempre has fet de professora?

No, jo treballava a la llibreria de l’Escola Oficial d’Idiomes de Drassanes. Fa molts anys, al 81, em vaig treure la llicenciatura de psicologia. Després, amb la segona filla, vaig deixar de treballar i quan vaig tornar-hi vaig anar a un centre concertat, Nen Deu. Era un centre d’educació especial amb una branca d’FP ordinària. Jo vaig començar com a professora de català en aquests estudis.

I després vas anar a la pública.

Sí, vaig saltar a la pública i vaig començar fent substitucions a EAPs, al d’Horta Guinardó i al de Sant Martí. Després vaig anar a parar a l’Institut Barcelona-Congrés. Allà vaig començar des del 2001-2002 fins al 2012-13. Aquí vaig estar fent atenció a la diversitat i coordinava primer d’ESO. Era un centre amb molta immigració.

I de l’Institut Barcelona-Congrés a l’Institut Joan Brossa.

Sí, era interina, la meva plaça era de l’especialitat de psicopedagogia. Em va tocar al Brossa, a fer Formació i Orientació Laboral (FOL), que crec que era l’última opció que havia demanat. Per mi va ser molt brusc, ja que jo estava acostumada a una cosa totalment diferent. Vaig haver de fer FOL a tots els cicles formatius del Joan Brossa.

Suposo que és complicat encarar una feina que situaves a la cua de les possibles opcions.

Sí, recordo que vaig trucar a la cap d’estudis una mica desesperada. En aquell moment, tenia òptica i comerç i màrqueting. Sort que em vaig preparar durant l’estiu. Realment, aquesta matèria tocava  els meus punts febles, així que em vaig haver de planificar molt bé. A vegades, creiem que no en serem capaços de fer segons què, però amb predisposició ens en sortim. Les ganes d’aconseguir-ho son imprescindibles.

Què feu a FOL?

Sobretot, relacions laborals, conèixer el que diu el dret laboral i aconseguir que l’alumnat sàpiga quines són les condicions del mercat laboral. També es tracta la prevenció de riscos i després fem referència a tot el que té a veure amb l’orientació acadèmica, per a la qual cosa jo em sentia més segura.

I finalment va sorgir l’amor entre tu i la FOL?

Sí, de fet, quan m’estava preparant ja vaig veure que m’agradaria. A l’ESO, l’objectiu que tens com a orientadora és que l’alumnat graduï, i que es formi. En els altres casos, com en els cicles, el que intentes és que els estudiants continuïn formant-se, que no renunciïn de seguida. Molts d’ells son alumnes que volen abandonar a la primera de canvi perquè tenen interioritzada la sensació de fracàs.

Quina creus que ha estat la teva contribució amb aquests alumnes? 

La meva contribució era evitar l’abandonament, encara que el cicle no els fes el pes, la idea que teníem era que seguissin venint, que continuessin estudiant.  

I te’n sorties? 

En educació, jo crec que una persona sola no aconsegueix mai res, hi ha d’haver un equip docent homogeni i amb sensibilitat envers l’alumnat. L’educació és una feina d’equip.

T’ha agradat treballar com a docent?

Sí, és una vocació, és un servei. Sempre he tingut interioritzat ajudar als altres, tot i que també ho he passat malament, per exemple amb la gestió de l’aula. En una aula amb molta diversitat, és molt complicat. Ara bé, hi ha d’haver predisposició, estar en contacte amb les famílies. Moltes vegades s’ha de expulsar o el que sigui, però s’han de buscar recursos i deixar sempre una porta oberta. I sobretot, no ser determinista, les persones poden canviar.

Què és el que més t’ha agradat de la teva feina?

La relació amb els alumnes i els companys. Sempre he estat tutora, la relació amb els alumnes m’agradava molt. Alguns dels alumnes que havia tingut al Barcelona-Congrés me’ls trobava als cicles del Brossa, i inclús alguns d’ells anaven a la universitat.

I el que menys?

La burocràcia. Entenc que és necessària, però treu molt de temps i desgasta moltíssim.

Què fas ara que estàs jubilada?

Moltes coses, faig balls llatins, clubs de lectura i un curs d’història de l’art. Els meus dos fills viuen a l’estranger, així que una part positiva de la jubilació és poder viatjar fora de dates no assenyalades. Com que va ser precipitada, em vaig quedar en xoc, tot i que penso que ja em toca. I el fet de no matinar, està molt bé, la veritat.